És l'hora dels adéus...

Es el fin de la fiesta

Nadie puede alargar la verbena

Ya no quedan más golosinas

Se apagaron todas las velas y al final

Cuando todo esté a punto de estallar

Brindaremos por la fatalidad

A la salud de la vieja europa

La Casa Azul, Europa Superstar

Hola a tots!
Si esteu llegint això significa que he sobreviscut al Treball de Recerca, cosa que pensava que no passaria... Però sí! 

Avui ha estat l'exposició oral, i he de dir que no m'esperava tanta gent a la sala i, probablement, m'he posat una mica nerviosa però ha acabat sortint bastant bé (i millor del que m'esperava!). No tinc material audiovisual de l'exposició encara, així que no puc penjar cap video, però us diré que ha estat molt divertit veure diverses persones a la sala cantant la famosa cançó de ¡Bienvenido, Mr. Marshall! i que m'ha confirmat que, tot i haver passat més de seixanta anys de la pel·lícula, encara hi ha gent que la recorda. Espero que tots els que hagueu vist l'exposició hagueu gaudit i hagueu après una mica sobre el tema del meu treball. Pels que volgueu llegir la memòria escrita, aquí està!

El cinema a Espanya durant el franquisme.

La portada del Treball de Recerca, amb Raza, Viridiana, ¡Bienvenido Mr. Marshall! i La Caza

I això és tot, amics! Espero que us hagi agradat molt aquest treball, perquè a mi m'ha agradat molt realitzar-lo. Moltes gràcies a tothom que ha fet possible la realització d'aquest!

The final countdown

- No lo haré más, ¿entiende? No lo haré más. 

- Eso mismo dije yo la primera vez.

José Luis (Nino Manfredi) i Amadeo (Pepe Isbert) a El verdugo (1964)

Hola a tots!

Ja queda poc, ja queda poc per entregar el TDR...

Estaria mentint si digués que no estic nerviosa per acabar, però encara queden alguns detalls! Això sí, cada cop té més forma i m'agrada més. Les últimes pel·lícules que he vist han estat El verdugo, de Luis García Berlanga, i La caza, de Carlos Saura. He de dir que les dues m'han agradat molt i que m'han confirmat allò que jo ja anava sospitant: malgrat que el cinema de Hollywood era molt potent en aquella època, molts dels directors de cinema espanyols van saber fer cinema aquí també. I, a més a més, molt bo, cal dir. 

Aviat tindreu notícies meves i de la memòria escrita perquè, no vull presionar, però queden tres dies per la presentació... (I jo ja noto els nervis a l'ambient, eh...)

Ismael Merlo, Alfredo Mayo, José María Prada i un jove Emilio Gutiérrez Caba a La Caza.

Como alcalde vuestro que soy, os debo una explicación.

- Yo desde aquí propongo a Telecinco que le pongan a Belén Esteban el pitidito ese para tapar tacos, pero que se lo pongan desde que se sienta en ese sillón hasta que se acabe el programa de Ana Rosa.

- Pero eso se llama censura, Ángel.

- No, en el caso de Belén Esteban se llama sentido común.

Ángel Martín i Patricia Conde a Sé lo que hicisteis... (laSexta)

Hola a tots un altre cop!

Després d'aquestes setmanes plenes d'exàmens i treballs diversos, ja estic amb la part final del treball. Així doncs, puc parlar ja de Viridiana o Bienvenido Mr. Marshall, dues pel·lícules que he analitzat i que ocupen part del treball. He de dir que les dues m'han agradat molt, i que em fa molta gràcia perquè he tornat a trobar a Fernando Rey en aquesta última (a més a més, a classe de Literatura Castellana estem veient la sèrie del Quijote amb ell i Alfredo Landa, que també surt en alguna de les pel·lícules del treball). 

Res més, només informar-vos de que el treball continua sobre rodes i que, amb cada pel·lícula vaig descobrint més curiositats del rodatge o d'algun dels membres de la producció. Com ja sospitava, el cinema ens pot donar moltes pistes i moltes sorpreses sobre la vida a Espanya aleshores. 

Per animar-vos a veure Bienvenido Mr. Marshall, aquí us deixo el número musical (que potser ja heu vist perquè és una de les escenes més conegudes de la pel·lícula) protagonitzat per Lolita Sevilla, Manolo Morán i Pepe Isbert.

Bon cap de setmana!

En marxa!

Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.

Antonio Gasset al programa Días de Cine

Hola a tots!

Espero que estigueu tots menjant castanyes o panellets amb motiu d'aquestes festes (i perquè les castanyes i els panellets estan bons durant tot l'any, per a què enganyar-nos). Sobre el treball us puc avançar que està més en marxa que mai! Aquests dies he pogut visionar Surcos, de José Antonio Nieves Conde (que, com era previsible, és molt millor que Raza), sobre la qual parlaré al meu treball.

Continuant amb els avenços del TdR, la memòria escrita ja està començada: ahir vaig fer totes les fitxes tècniques i artístiques de les pel·lícules que apareixeran al treball, així com la part de Raza. Va ser buscant anècdotes sobre aquesta pel·lícula quan vaig descobrir algunes coses sobre les que aprofundiré al treball:

• Sabíeu que Orson Welles, director de pel·lícules com Citizen Kane o Touch of Evil va parlar de Raza mentre estava preparant el rodatge de la seva adaptació de Don Quijote? (La qual, per cert, mai va acabar.)
• Sabíeu també que el director de fotografia de Raza era austríac i, a més a més, jueu, però que va haver d'espanyolitzar el seu nom per poder treballar a Espanya i que no fos deportat? 

Aquestes dues curiositats les tractaré en profunditat, sobretot aquesta última, ja que Heinrich Gärtner (o Enrique Guerner de manera espanyolitzada) va participar en més d'una pel·lícula que tractaré al Treball de Recerca. 

El director Orson Welles en una de les seves visites a Espanya

Així que ja sabeu, aviat tindreu més notícies meves!

Pas a pas.

Los españoles no tenemos ningún sentido del humor, sino un sentido trágico de la risa. En vez de quitarles aristas a la vida, le añadimos unas cuantas más.
Alfredo Landa

Hola a tots!
El treball va anant sobre rodes, malgrat les classes i els exàmens, que cada cop són més. He aconseguit una còpia de la pel·lícula Surcos, de José Antonio Nieves Conde i protagonitzada per María Asquerino. Aquesta pel·lícula està considerada com a una de les millors pel·lícules del cinema espanyol. També he aconseguit una còpia (gràcies al meu pare, que m'està ajudant en aquesta tasca) de Bienvenido, Míster Marshall, de Luis García Berlanga que, com Surcos, és una de les pel·lícules clau del cinema espanyol. 

Fotograma de Surcos, José Antonio Nieves Conde

Aprofitant que Luis García Berlanga va guanyar l'any 1993 el Goya a Millor Director per Todos a la cárcel, també us volia portar la notícia de que Dani Rovira presentarà la 29ª edició d'aquests premis del cinema espanyol. No són els Oscars, però tampoc tenim gaire que envejar a George Clooney i Clint Eastwood tenint a actors com Antonio de la Torre i José Sacristán, no? 

Aquí us deixo la notícia i espero que aquest any vegeu la gala perquè segur que és molt interessant i passeu una bona estona. 

Dani Rovira, presentador de la propera edició dels Goya

Visita a la biblioteca de la UAB

¡Fernando Galindo, un admirador, un esclavo, un amigo, un siervo!

José Luis López Vázquez, Atraco a las tres (1962)

Hola a tots! 

Aquests dies, com bé podeu saber, han començat les classes. Tot i això, ahir vaig estar visitant la biblioteca d'Humanitats de la UAB amb alguns dels meus companys i, el més important, buscant llibres relacionats sobre el tema del cinema espanyol durant el franquisme. Afortunadament en vaig trobar i vaig estar llegint parts de dos llibres molt interessants: Del azul al verde, de Domènec Font, i El montaje del franquismo: La política cinematográfica de las fuerzas sublevadas, d'Emeterio Diez Puertas. 

Els dos llibres parlen sobre el tema que aborda el meu Treball de Recerca, així que vaig estar buscant parts bastant interessants; tant sobre el cinema del franquisme i de banda de les forces sublevades, com sobre la censura que hi havia en l'època. La veritat és que vaig trobar coses molt interessants, com per exemple la lista de treballadors del cinema que van patir les repressàlies del règim o, fins i tot, una llista sobre els treballadors perseguits pel Tercer Reich. 

Per una altra banda, encara em trobo veient més pel·lícules de l'època. La propera serà probablement, tot i que ja l'he vist, Atraco a las tres, una comèdia protagonitzada per José Luis López Vázquez i Gracita Morales i que personalment recomano molt.

Home llegint la revista Fotogramas, creada l'any 1946

Fins a la propera!

Comencem el visionat de pel·lícules

No podemos pasar otros cuarenta años hablando de los cuarenta años.

José Sacristán, Solos en la madrugada (1978)

Doncs, tal i com podeu llegir al títol, per fi he començat el visionat de pel·lícules clau! I ho he fet amb una pel·lícula molt coneguda de l'època: Raza, de José Luis Sáenz de Heredia. Aquesta pel·lícula és un intent de combatre la revolució artística del cinema d'aleshores per mitjà del Departamento Nacional de Cinematografía. Com bé podeu sospitar, aquest departament creat per Franco s'encarregava de la creació de pel·lícules propagandístiques per a promocionar el seu règim. I Raza no és precisament l'excepció; al contrari. 

Raza, José Luis Sáenz de Heredia (1941)

Podem començar parlant d'aquesta pel·lícula dient que compta amb la col·laboració directa de Francisco Franco que va ajudar amb el guió sota el seudònim de Jaime de Andrade, de manera que alguns consideren aquesta pel·lícula una mena d'autobiografia. 

Es pot considerar el Departamento Nacional de Cinematografía de Franco un departament pioner en el cinema de propaganda, un mitjà que més tard utilitzaria també Adolf Hitler amb cineastes com Leni Riefenstahl. 

Raza és l'exaltació i la idealització sobre la típica família burgesa franquista d'aleshores, centrant la seva història en els camins que prenen els quatre fills d'un militar naval mort a Cuba. Entre els fills trobem a Isabel, que es casa amb un militar del bàndol nacional, Pedro, que és un polític republicà, Jaime, que es troba en una ordre religiosa i José, un militar també nacional i el protagonista de la pel·lícula, interpretat per l'actor Alfredo Mayo.

Com a típica pel·lícula franquista, veiem com totes les dones viuen sotmeses per figures masculines (ja siguin els fills o els seus marits) i que el personatge que ens pot arribar a caure pitjor per la manera en què el caracteritzen és Pedro, el germà republicà, que es mostra com un personatge que només pensa en els diners i es passa tota l'estona mentint, caricaturitzant així a la societat republicana en els ulls dels franquistes.

Personalment, entre la temàtica que ens mostra i el ritme, és una pel·lícula que no ens mostra cap història amb interès (al contrari, es pot arribar a fer pesada) i que només té la missió del cinema de propaganda: guanyar adeptes per mitjà de les al·lusions als tòpics franquistes i les constants mencions als seus ideals.